A l'estiu, quan tot sembla anar una mica més lent, pot obrir-se un espai preciós per a escoltar d'una altra manera. No sols a la música, sinó al cos, al so interior, a la intenció amb la qual toquem.

Per això, aquest mes parlem amb Eduard Marcet, violinista, pedagog i creador del projecte Ser i Música. El seu enfocament uneix la tècnica instrumental amb la consciència corporal, a través de la Tècnica Alexander, i el desenvolupament del talent des d'edats primerenques, de la mà del Mètode Suzuki, generant un espai d'aprenentatge on cos, ment i emoció es troben.

En aquesta conversa, Eduard ens convida a explorar noves maneres d'estar amb l'instrument. A provar, a l'estiu, una manera més lliure, sensible i creativa de tocar. Una lectura per a inspirar-te a continuar tocant… des d'un altre lloc.

Eduard, com va començar el teu vincle amb el violí i què et va portar a dedicar-te també a l’ensenyament?

El meu vincle amb el violí va començar als tres anys. Es veu que en vaig demanar un per Reis i me’l van portar. Els primers anys l’utilitzava com una joguina, i cap als cinc anys vaig començar a fer classes. Sempre ha format part de la meva vida, i recordo que, durant l’adolescència, el vincle amb l’instrument i amb la música es va reforçar pel fet de poder-ho compartir amb altres amics al conservatori i a les orquestres joves.

Des que estava al Superior vaig començar a donar classes a nens, tot i que sense massa coneixement. No és el mateix saber tocar que saber ensenyar, i per això em vaig anar formant amb la Tècnica Alexander i el Mètode Suzuki, per tenir més eines per acompanyar els alumnes i les seves famílies.

En el teu treball conflueixen pedagogia, tècnica corporal i expressió artística. Què significa per a tu “escoltar” quan toques o ensenyes?

“Escoltar” és la base de fer música. És una qualitat que hem de desenvolupar com a éssers humans. Aprendre a tocar un instrument des de petits reforça i educa aquesta qualitat: des de poder tocar un ritme junts, més endavant una cançó a l’uníson o amb diferents veus, fins a poder percebre si una nota està una mica desafinada.

El Dalai Lama diu que tenim dues orelles per escoltar i només una boca per parlar. Aprendre a escoltar-nos més pot canviar la nostra societat, i aquest és un dels grans valors de l’educació musical.

En què consisteix la Tècnica Alexander i com la integres en el teu dia a dia com a violinista?

Per a mi, la Tècnica Alexander ha estat un camí fonamental tant a nivell musical com personal. Quan estudiava el Superior, em desenvolupava tècnicament amb l’instrument, però personalment no estava en equilibri. Això es traduïa en malestars físics i mentals que influïen en l’estat en què em trobava i en el lloc des d’on feia música.

La Tècnica Alexander em va donar l’oportunitat de “parar”, d’escoltar-me i d’aprendre a deixar anar hàbits i patrons inconscients. Això va produir canvis a nivell personal que, inevitablement, van influir també a nivell musical.

Quins són els beneficis més immediats que veus en els teus alumnes quan treballen des d’aquesta consciència corporal? I les resistències o sorpreses que es troben?

Les reaccions són molt variades, però sovint un alumne surt d’una classe adonant-se que pot fer una activitat com tocar el violí amb molt menys esforç del que estava utilitzant. Per aconseguir-ho, cal reorganitzar el funcionament del tronc perquè doni suport a les extremitats i a la respiració. Treballem primer amb el cos sense l’instrument, perquè sovint, quan l’afegim, s’activen patrons de tensió inconscients.

En una classe de Tècnica Alexander, preparem el cos perquè pugui contactar amb l’instrument des d’un lloc més equilibrat. De vegades és difícil deixar anar hàbits antics, però a les classes es genera un ambient de no judici i actitud positiva, que permet que cada alumne pugui fer aquest procés al seu ritme. Amb el temps, desapareixen dolors físics i es desenvolupa una actitud psicofísica molt favorable per a l’estudi i l’actuació.

Creus que els músics, en general, presten prou atenció a la relació cos-instrument? Què passa quan deixem de forçar i comencem a confiar més en el cos en tocar?

Crec que cada cop hi ha més consciència sobre la importància de cuidar-nos, entenent-nos com una unitat, cos i ment. Cadascú va trobant les seves pròpies eines. Des de la meva experiència, “no forçar” és la millor manera de gaudir de la nostra feina.

No és només una qüestió corporal, sinó d’actitud general. A vegades ens forcem amb horaris ajustats, massa hores d’estudi o fent coses que no volem fer. Quan aprenem a aturar-nos, escoltar-nos i dirigir la nostra energia, podem crear situacions molt més favorables per al nostre benestar.

L’estiu sol convidar-nos a deixar anar rutines. Com podem aprofitar l’estiu per tocar des d’un lloc més lliure, creatiu i plaent?

Crec que l’estiu és un moment ideal per fer-ho. En el cas dels nens i joves, pot ser una oportunitat per compartir tot allò que han après durant el curs. Participar en colònies, cursos d’estiu o orquestres joves són experiències que poden deixar-los molt motivats.

Per als músics professionals, pot ser interessant prendre uns dies de descans, o bé aprofitar-los per sortir de la zona de confort i aprendre alguna cosa nova, com tocar un altre estil. De vegades, començar una nova habilitat ens ajuda a entendre millor com aprenem i ens reconnecta amb la curiositat de l’alumne.

Si algú vol aprofitar aquests mesos per provar una nova manera de tocar, per on li recomanaries començar? Quin tipus d’exploracions recomanaries per “retrobar-se” amb l’instrument des d’un nou lloc?

Per retrobar-se amb l’instrument, primer cal retrobar-se amb un mateix. Aprendre a “parar”, però d’una manera activa, em sembla essencial. No em refereixo a estar inactiu, com tombat al sofà, sinó a ampliar l’atenció i estar present. Per exemple: pots llegir aquest text i alhora ser conscient de l’espai que t’envolta? Pots escoltar els sons al teu voltant? Tens tensió al coll o a les espatlles?

Quan ens aturem, podem rebre més informació de l'entorn i ens tornem més sensibles. Un bon exercici és prendre’s uns minuts abans d’agafar l’instrument per connectar amb l’espai i amb un mateix. Tot i que sovint funcionem en pilot automàtic buscant resultats, és quan ens donem temps i espai que realment poden emergir la inspiració i la comunicació.

Ensenyes des de l’experiència interior del cos i l’emoció, però també des del Mètode Suzuki. Com es troben aquests dos mons a les teves classes?

El Mètode Suzuki m’ha ajudat a entendre com treballar amb nens i amb les seves famílies. La idea principal és que, si tots els nens poden aprendre la seva llengua materna, també poden aprendre música. El talent es desenvolupa a través de la imitació, el joc i l’ambient familiar. Les classes solen començar a partir dels tres anys, com quan comencen a parlar.

La Tècnica Alexander s’introdueix més endavant, quan ja hi ha certa maduresa per entendre alguns conceptes i els alumnes tenen capacitat de racionalitzar. Tot i això, intento aplicar-ne els principis des de l’inici, de forma indirecta: a través de l’exemple, treballant amb els pares, fent jocs d’equilibri, deixant espais de pausa i no-judici, o donant indicacions suaus amb les mans per acompanyar tot el cos.

Quin paper juga la sensibilitat —més enllà de la tècnica— en el procés d’aprenentatge musical? Què creus que necessita avui un músic jove per desenvolupar-se plenament i no només tècnicament?

L’aprenentatge d’un instrument és un procés de desenvolupament personal. És normal trobar dificultats que cal anar superant, i que ens fan créixer. En el cas dels alumnes del Mètode Suzuki, aquest creixement és també familiar i comunitari.

Avui dia, la intel·ligència artificial pot fer moltes tasques, fins i tot compondre música. Però no pot posar-hi ànima. El que realment cal cultivar com a societat és el creixement de l’“ànima”, allò que som. I l’aprenentatge musical és, al fons, una eina per desenvolupar-nos com a persones i connectar amb la nostra essència.

Finalment, què t’inspira últimament en la teva pràctica, tant com a músic com a professor?

Sento que la inspiració ve a visitar-me de tant en tant; la resta del temps, treballo. La meditació i la Tècnica Alexander m’ajuden a mantenir-me centrat. M’adono que com més temps dedico a escoltar-me i a cuidar la meva actitud psicofísica, més fàcilment apareixen moments d’inspiració. I aquests moments poden ser molt màgics quan es comparteixen amb alumnes, públic o altres músics.

També em nodreixen activitats fora de la música: veure teatre, fer cursos de dansa o desenvolupament personal, nedar, passar temps amb amics… Tot això alimenta la meva inspiració.

Tocar des d'un altre lloc

Després de parlar amb Eduard, queda clar que fer música no és només qüestió de tècnica, sinó de presència. Que a vegades, els grans canvis no venen de tocar més, sinó de tocar diferent. I l'estiu pot ser el millor moment per a descobrir noves maneres d'estar amb l'instrument, més connectades amb el cos, amb l'emoció i amb el plaer de tocar.

Una invitació a escoltar-te, sentir-te i, des d'aquí, deixar que la teva música s’expressi a través de tu!