Violes i accessoris de viola per a tots els nivells

Xavier Vidal i Roca disposa d'una selecció de violes i accessoris per a tots els nivells, adaptant-se a les preferències i necessitats del violista. Pots trobar també la secció de violes, arcs i cordes barroques.

La viola com a instrument

La viola és l'instrument de cordes que es troba entre el violí i el violoncel pel que fa a tonalitat. El seu so característic podríem definir-lo com dolç i fosc, fregant el melancòlic entre els greus del violí i els aguts del cello. Està composta per quatre cordes les quals s’afinen en intervals de quintes en les notes de do-sol-re-la (de més greu a més agut). Físicament és molt similar al violí, però difereix en grandària, sent la viola més gran. El violista adquireix una posició en tocar completament igual a la del violinista, sostenint l'instrument en horitzontal i recolzant-lo sota la barbeta mentre utilitza l'arc amb la mà oposada.

Història de la viola

Aquest instrument va néixer com a evolució de la viella de corda al segle XIV. Però no va començar a tenir rellevància artística fins al següent segle. Al llarg del temps la història ens ha anat proporcionant diferents tipus de viola que difereixen entre si, com per exemple en el nombre de cordes entre altres factors. Podem parlar llavors de la viola de gamba, que es tocava de manera similar al violoncel, la viola de braccio, la qual és la més semblant a la moderna i de la qual també deriva la viola d'amore. Trobem també altres variants com la viola pomposa, de cinc cordes, o la bastarda, la qual també rep el nom de lira viola. En aquests instruments es pot veure l'evolució de l'obertura tradicional enmig de la caixa de ressonància, com el llaüt i la guitarra, a unes obertures laterals en forma de C tal com els coneixem avui dia. També el tall lateral de l'instrument va evolucionar accentuant més la curvatura per tal d'afavorir al moviment de l'arc.

La viola actual que coneixem va sorgir entre els segles XVI i XVII. Encara que en els seus inicis simplement es limitava a completar l'harmonia i el baix, va anar prenent un paper més important al segle XVIII, quan compositors com Bach i Telemann el van ressaltar en les seves obres. Aquest fet va desencadenar una edat daurada per a aquest instrument durant les següents dècades. Però van ser compositors com Tertis, Hindemith, Borisovski i Primrose els que li van atorgar a la viola seu valor com a instrument solista i excel·lent. Actualment trobem violistes destacats com Joseph de Pasquale, Gérard Caussé, Viacheslay Dinerchtein, Tabea Zimmermann o Nobuko Imai.

Parts de la viola

La viola segueix el patró dels instruments de corda fregada. Està formada per una caixa harmònica, la qual es basa en una tapa superior i una inferior i es tanca per dues costelles de fusta al lateral, un mànec, el qual suporta el diapasó i la celleta, i un claviller que remata l'instrument.

La caixa harmònica s'encarrega de fer vibrar l'aire al seu interior gràcies a la vibració que li arriba del pont, amplificant d'aquesta manera el so. En el seu interior la caixa conté l'ànima, cilindre que es subjecta per la pressió de les cordes i el pont i transmetent les vibracions d'una tapa a una altra mantenint la subjecció de les voltes. De la mateixa manera, a l'interior també trobem una peça fixe a la tapa superior anomenada barra harmònica o barra de baixos que se situa just sota la 4a corda.

Situat entre les dues obertures en forma d'efa de la tapa superior trobem el pont. Aquest ens proporcionarà una millor o pitjor transmissió de les vibracions a la caixa depenent del seu tallat i qualitat. Les quatre cordes es disposen des del cordal fins al claviller. Per obtenir l'afinació d'aquestes és modera la seva tensió mitjançant les clavilles, i a més, sol ser habitual l'ús de afinaprimas subjectes al cordal per tal de perfeccionar l'afinació aplicant-li més pressió a la corda en si.

Materials

Els materials utilitzats per a la construcció de la viola solen ser fusta de pi roig europeu per a la tapa superior i fusta d'auró europeu per a la tapa inferior, les costelles i el pont. A vegades, també s'utilitzen com a materials alternatius el populus alba (pollancre) i el salze.

Complements

Durant l'execució de la viola, el músic requereix de diferents necessitats que a través de complements de l'instrument li facilitarà la tasca i millorarà el seu rendiment. Un factor clau a l'hora de tocar qualsevol instrument és la comoditat, ja que en exposar el cos molt temps en una posició incòmoda el rendiment baixarà.

Les costelles i les barbades són peces pensades per proporcionar comoditat al violista. La costella és una peça de suport que subjecta l'instrument per la part inferior i permet recolzar de manera més lleugera la viola a l'espatlla. De la mateixa manera, la barbada ens permet recolzar el mentó a la part superior de l'instrument còmodament facilitant-nos la subjecció d'aquest.

L'arc

L'arc és fonamental a l'hora d'obtenir millors resultats en l'execució tècnica de l'instrument. A més de ser un accessori fonamental de la viola, així com de qualsevol instrument de corda fregada, aquest determinarà la qualitat del so obtingut a tocar-la. Deixant en un segon pla la interpretació tècnica del músic i la qualitat de l'instrument, l'arc pren un paper rellevant en la recepta, sent necessària una bona qualitat d'aquest per complementar-la.

En comparació amb l'arc de violí, el de viola té una crinera més ample a més de ser uns grams més pesat. Es caracteritza per la seva forma més rodona a la cantonada rectangular del taló.