Violoncels i accessoris per a tos els nivells

Luthier Vidal disposa de tot el que busca per al seu violoncel. Ens adaptem als gustos, preferències i necessitats així com el seu nivell sigui per iniciats, perfeccionament o professionals. Tanmateix, pots trobar una selecció de violoncels, arcs i cordes barroques.

El violoncel com a instrument

El violoncel és l'instrument de cordes que es troba entre la viola i el contrabaix pel que fa a tonalitat. Pren la forma d'un violí baix que, per la seva gran grandària, es toca sostenint de peu recolzat a terra entre les cames del violoncel·lista amb la condició que aquest pugui realitzar la seva execució amb l'arc. El seu nom té origen en la paraula italiana "violoncello", la qual significa violó del cel. D'aquí prové també el seu abreujament de violoncel, més comunament com "cello". Aquest instrument ofereix una tonalitat molt rica i sonora, essent considerat l'instrument més semblant a la veu humana. Malgrat la seva mida, el violoncel és un instrument molt expressiu i pren un paper fonamental dins del grup de cordes de l'orquestra. Encara que normalment executa les parts greus, és tan versàtil que a la vegada és utilitzat per interpretar algunes parts melòdiques. A més, pren part de manera fonamental a la base de quartets.

Història del violoncel

Aquest instrument pren els seus orígens al segle XV, quan els baixos de la viola de braccio prenen la forma derivada del violí. Malgrat que va sorgir més o menys en la mateixa època que el violí, el violoncel no va tenir èxit com a tal per la seva gran competidora del moment, la viola de gamba. També altres instruments de l'època com el violó o el basset tenien una certa similitud al violoncel. En els seus inicis podem trobar algunes variants d'aquest mateix pel que fa a mides, tessitures i formes de subjecció i interpretació. Va ser a partir del següent segle que el violoncel va començar a guanyar terreny a la viola, resultant més eficaç en acompanyaments. Luthiers italians, majoritàriament de la ciutat de Cremona, van començar a donar-li consistència a l'instrument al segle XVII. Molts d'aquesta generació de violoncels eren bàsicament decoratius, com els Amati, però en la seva gran majoria eren creats per a l'ús. De fet, va ser per aquestes dècades quan es va establir com a instrument fixe en algunes orquestres oficials i es van començar a compondre obres especialment creades només per a ell com les de Doménico Gabrieli i Giuseppe Maria Jacchini. Però va ser Stradivarius quan, a principis del segle XVIII, va normalitzar la seva grandària de 80 a 76cm convertint-lo en el model més semblant a l'actual. També cal afegir que els violoncels Stradivarius són avui dia dels més cars que existeixen i dels més apreciats pel seu particular so. Unes dècades més tard, ja en el XIX, se li va afegir com a suport a la base la pica. Però continuava essent un instrument no ben reconegut per ser interpretat pel gènere femení, ja que es col·locava entre les cames. D'aquesta manera, no va ser fins al segle XX que algunes dones de classe alta van començar a utilitzar el violoncel. Durant l'últim segle l'apogeu d'intèrprets d'aquest instrument ha anat incrementant, deixant-nos avui en dia amb moltes bones peces i intèrprets. Un gran exemple és l'himne de l'ONU del català Pau Casals, "Himne de la pau".

Parts del violoncel

El violoncel segueix físicament el patró dels seus companys de corda fregada. Es caracteritza per la gran grandària de la seva caixa de ressonància, o cos, que es compon d'una tapa superior i una tapa inferior les quals s'uneixen i es tanquen per una peça de fusta lateral. En el seu interior trobem l'ànima, cilindre de fusta que uneix les dues tapes per les cordes agudes. També a dins de la caixa de ressonància trobem la barra harmònica, que ajuda a distribuir les vibracions a la tapa i a la vegada concedeix un reforç a l'estructura. Situat entre les dues obertures en forma de F de la tapa superior trobem el pont. Aquest ens proporcionarà una millor o pitjor transmissió de les vibracions a la caixa depenent del seu tallat i qualitat. Annexat al cos, el màstil o coll s'alça acabant en el claviller on es disposen les clavilles i, sobre aquest, la voluta.

Des del claviller fins gairebé el pont trobem el diapasó, que es basa en una barra de fusta dura amb la funció de poder trepitjar les cordes en l'obtenció de les diverses notes. Les quatre cordes es disposen des del cordal fins al claviller. Per obtenir l'afinació d'aquestes es modera la seva tensió mitjançant les clavilles, i a més, mitjançant les claus incloses en al cordal per tal de perfeccionar l'afinació aplicant-li més pressió a la corda en si. Per acabar, a la part inferior de l'instrument trobem el botó on es troba la pica, la funció principal no és altra més que donar suport al violoncel a terra i regular la seva alçada per a major comoditat.

Malgrat que la mida estàndard del violoncel professional és de 4/4, existeixen altres mides més petits com ¾, ½ o 1/8.

Els materials

Els materials utilitzats per a la caixa harmònica sol ser la fusta de pi i per al pont, el coll i el cap s’utilitza la fusta d'auró. No obstant, també s'utilitzen com a materials alternatius la fusta de faig, salze o cedre. Alguns violoncels de baixa qualitat també poden estar construïts en laminats i fins i tot podem trobar-nos alguns fabricats amb materials compostos com la fibra de carboni. Els tensors i la pica estan generalment fets d'acer, encara que podem trobar piques de fibra de carboni i fins i tot de fusta. La fusta de banús sol ser el material utilitzat per al diapasó, les clavilles i el cordal.

L'arc

L'arc és fonamental a l'hora d'obtenir millors resultats en l'execució tècnica de l'instrument. A més de ser un accessori fonamental del violoncel, així com de qualsevol instrument de corda fregada, aquest determinarà la qualitat del so obtingut a tocar-la. Deixant en un segon pla la interpretació tècnica del músic i la qualitat de l'instrument, l'arc pren un paper rellevant en la recepta, essent necessària una bona qualitat d'aquest per complementar-la.

L'arc es compon d'un cap, una vareta i les cerdes. Aquestes últimes, les cerdes, són normalment de cavalls mascle al ser els seus crins més forts. Encara que el color en general no sol influenciar molt, els violoncel·listes i contrabaixistes prefereixen utilitzar cerdes negres, ja que es diu que aquestes aporten més caràcter a la interpretació.